Activitat Setmana Mundial per un Part i Naixement Respectats

El passat dimecres, 24 de maig, a l’IES Jaume I d’Ontinyent, Lligam va participar en una activitat organitzada per l’associació El Parto Es Nuestro per a celebrar la Setmana Mundial per un Part i Naixement Respectats (del 14 al 20 de maig), amb la participació també de dos de les comares d’Atenció Primària d’Ontinyent. Ja fa 4 anys des de que aquesta associació promou la celebració d’aquest event amb la finalitat de fer visible a la societat de la nostra comarca, i de comarques properes, una nova forma de mirar i entendre l’atenció, acompanyament i vivència dels processos d’embaràs i part /naixement.

El lema d’aquest any era “40 setmanes? El naixement té un moment adient no un de programat”. Es va projectar el documental de la UNED “Un cambio de paradigma en la asistencia al parto. Experiencia de madres” i va tenir lloc un col·loqui posterior. Al documental apareixen dones que relaten la seua experiència al part dels seus fills i filles, testimonis als que, algunes d’elles, expressen una gran satisfacció per haver gaudit del respecte a la condició natural i innata que suposen el part i el naixement. Però també, s’escolten històries personals on la dona va perdre tot el protagonisme al seu part, on el personal sanitari va prendre decisions que no els pertocaven i on l’acompanyament a la dona i a la criatura no va ser càlid, on no es confiava en la capacitat natural de la dona i del seu fill/a, poc respectuós i on no es buscava la intimitat.

Pel que fa al tema central d’aquest any, les xifres apunten a que soles entre un 4 i un 5 % de bebès naixen en la data prevista. Com s’explica en l’article publicat a la web de El Parto Es Nuestro, “El mito del embarazo de las 40 semanas ha caído”, en un investigació publicada en la revista “Human Reproduction” s’anuncia que “los factores que se analizaron como determinantes en la duración (del embarazo) son diversos: el tiempo de implantación del óvulo en el útero, las curvas hormonales y la edad de la madre y su peso en el momento del parto”.  Per tant, la famosa Data Probable de Part, és només això, una data probable i fins la setmana 42, si tant el bebè com la mare es troben en les condicions adequades, no caldria més que esperar a que la natura seguira el seu curs i el part s’iniciara de forma espontània. Segons un estudi de l’INE (Movimiento Natural de la Población) de 2014, de 43.410 parts atesos a la nostra comunitat, 571 es van donar a partir de la setmana 42. Segons els relats de dones que ens arriben a l’associació, la data màxima que s’està fixant com a límit d’espera és la setmana 41 i 3 o 4 dies, és quasi inexistent l’espera fins la setmana 42.

Els motius pels que es puga provocar i/o programar un part han d’estar molt justificats (fet que sabem que hui en dia no ocorre donades les estadístiques amb que es compta), com per exemple: tensió arterial molt alta en la mare, Preclamsia, sospita fonamentada de risc fetal o trencament prematur de la borsa amniòtica, entre d’altres. En aquest últim cas, els equips de ginecologia i obstetrícia al nostre país, segons els recomana la SEGO, poden esperar fins 24 o 72 hores per a que comence espontàniament el part, però això no sol ser la tònica habitual ja que esperen molt menys sense haver una causa que justifique realment eixa intervenció. A Anglaterra deixen un marge de 72 hrs, en condicions normals, abans d’intervindre, fet que ens fa pensar que al nostre país els equips de ginecologia es precipiten en la majoria de casos.

La OMS recomana que “Cap regió geogràfica deu tenir un índex de parts induïts major al 10 %”, doncs, segons dades aportades per El Parto Es Nuestro en l’article “Inducción al parto”, en 2009, en la Comunitat Valenciana van haver 29 % de parts induïts en hospitals públics i un 50’3 % en hospitals privats. En el document d’Història Obstètric del Sistema d’Informació Ambulatòria de la Conselleria de Sanitat, en 2012 un 26 % dels parts atesos van ser induïts i un 9’4 % van ser cesàries programades. En 2010, segons l’informe Europeristat, en la Comunitat Valenciana la xifra va arribar al 31’7 %, la més alta d’Europa després de la de la regió Belga de Valonia. Aquestes xifres superen, greument, l’índex estimat per la OMS.

S’estima que al voltant del 50 % dels parts que s’indueixen poden acabar en una cesària degut a que s’inicia artificialment un procés que deuria ser natural i que provoca des del seu inici el que s’anomena la “cascada d’intervencions”.

Al col·loqui, algunes de les dones assistents, van expressar els seus temors de trobar-se amb professionals que no respecten el procés de part-naixement i justifiquen intervencions no necessàries com una inducció o una cesària. Es va parlar del pla de part i naixement, de com informar-nos de les pràctiques que es realitzen a cada centre, de la importància de que la persona acompanyant siga la veu de la dona en eixe moment, si cal, i de la importància de conèixer el procés de part-naixement (les seues fases, el maneig del dolor…).

Per a consultar les dades aportades en aquest text podeu consultar les fonts esmenades i els següents enllaços:

https://www.elpartoesnuestro.es/blog/2012/09/22/induccion-al-parto

https://www.elpartoesnuestro.es/blog/2011/12/13/rotura-de-aguas-e-informacion-sesgada-desmontemos-el-mito/

https://www.elpartoesnuestro.es/blog/2013/08/21/el-mito-del-embarazo-de-40-semanas-ha-caido

http://www.ine.es/dynt3/inebase/index.htm?padre=3423&capsel=3424

 

   

Participació en el programa Diana al CEIP Martinez Valls d'Ontinyent

Diuen que la vida està plena de belles casualitats i aquest és un d’aquells casos, en els quals sense esperar-ho, he ensopegat de ple amb una experiència enriquidora i motivadora: La meua participació en el programa Diana en el CEIP Martínez Valls els dies 4 i 5 de maig.

El programa Diana engega una sèrie d’activitats didàctiques amb la finalitat última d’incentivar la presència de xiquetes i joves en les carreres tecnològiques, realitzant intervencions en els centres educatius entorn del Dia Internacional de les Xiquetes en les TIC, que trenquen amb els estereotips de gènere aprofitant el potencial de la programació per a fomentar la creativitat, el desenvolupament de pensament lògic i abstracte, el treball en equip, o la resolució de problemes. El programa és de l’Institut de la Dona per a la Igualtat d’Oportunitats i està cofinançat pel Fons Social Europeu, desenvolupant-se en coordinació amb els Organismes d’Igualtat de les Comunitats Autònomes.

La setmana passada, l’Institut de la Dona va contactar amb l’empresa per a la qual preste els meus serveis professionals (Gestiweb, SL) per a concretar la col·laboració en el programa, casualitats d’aquelles, havia llegit recentment una publicació que feia referència al mateix programa i em vaig emocionar en saber el que jo podia aportar com a dona des de la meua experiència professional.

El taller es va dur a terme en les dues classes de quart primària en el CEIP Martínez Valls d’Ontinyent. El taller es va desenvolupar en tres parts: la primera part és una sèrie de dinàmiques amb l’objectiu d’entendre què és la programació de forma senzilla i divertida; la segona, experimentar amb Scratch (llenguatge de programació) i la tercera, en la qual vaig intervenir jo, era un espai de diàleg, en el qual vaig interactuar amb els xiquets explicant-los la meua experiència en l’entorn tecnològic. Crec que tenia moltes cartes a favor, ja que el sol fet de trencar amb la seua rutina d’estudi fa que, d’alguna manera, els xiquets i xiquetes estiguen a l’expectativa del que està per venir. Em vaig presentar i vam parlar de moltes coses. Els vaig explicar que havia anat a la Universitat i que havia estudiat una carrera en la qual les dones som minoria (Enginyeria de Telecomunicacions).

Els vaig parlar del meu dia a dia, que en el meu treball sóc l’única dona, que en la meua oficina l’ambient laboral és excel·lent però que fora d’ella encara entropesse amb homes que se sorprenen en comprovar que el meu treball és d’anàlisi i programació, i que m’agradaria que açò no passara. Vam parlar de la cada vegada més omnipresència de la tecnologia en les nostres vides i de la necessitat d’adaptar les professions i oficis al desenvolupament tecnològic. Vam parlar dels rols i del treball en equip, de les capacitats i de la independència de gènere per a desenvolupar-les. Vaig parlar de l’aportació que com a dones fem a la tecnologia, creant un codi més amable i com, poc a poc, fem incursions en un món “d’hòmens”.

Perquè açò ens volien fer creure, que la ciència i la tecnologia era d’hòmens. 20 minuts no donen per a molt, així que molt lleugerament els vaig explicar qui era Margaret Hamilton, que va programar l’Apol·lo per a portar la humanitat a la Lluna, de les programadores ENIAC i de Grace Hopper que va crear el llenguatge COBOL, present en la majoria de programari Bancari. Vaig lamentar no haver pogut tenir més temps per a explicar més històries i plantejar moltes altres qüestions, i vaig gaudir de l’herència docent que corre per les meues venes. Vam parlar de ball, de cuina, d’entrenar-se i treballar tant la ment, com el cos. Vam parlar de l’aparença i de com no ha d’afectar al nostre acompliment professional, que només hem de vestir amb allò que ens faça sentir bé. Impossible resumir.

Els xiquets amb els quals vaig interactuar tenen un avantatge social, ja que durant el diàleg vaig comprovar que la majoria d’ells en la seua casa tenen tauletes, mòbils intel·ligents, ordinadors i videojocs i en l’aula d’informàtica disposaven de suficients ordinadors i diversos xiquets de la classe em van contar que havien fet cursos de programació amb legos, però sabem que aquesta no és la realitat de tots els xiquets d’Espanya. Em va cridar l’atenció que una xiqueta m’explicara la seua experiència en el curs de programació i el que havia aconseguit. Sí, em va cridar l’atenció perquè encara vivim en una societat en la qual les xiquetes volen ser princeses i no enginyeres, i en la qual al meu fill Martín li diuen que el ballet és per a xiques i que les sabatilles de color rosa també.

Dins de la nostra associació, en nombroses ocasions, hem tocat el tema de la ‘cossificació´’ del cos femení, dels rols de gènere i de com, com a mares i pares, podem i devem canviar el nostre entorn canviant l’educació dels nostres fills. Queda molt treball per davant, però espere que la meua xicoteta aportació haja deixat alguna llavor per a futures professionals o, simplement, per a dones segures que les seues capacitats no seran menyscabades pel seu gènere.

Gràcies a les tècnics de l’Institut de la Dona per permetre’m viure aquesta experiència, al meu cap que em va permetre disposar de l’horari de la jornada laboral per a poder participar i a tots els xiquets que van compartir una estoneta de la seua vida i de la seua llar amb mi.

Ara només queda continuar en el camí, perquè aquests tallers i programes no siguen una excepció, perquè en tots els centres públics xiquets i xiquetes puguen accedir a classes de programació i descobrir nous móns de creativitat i treball en equip i afermar les seues capacitats independentment del seu gènere.

Maria Yulieth Peñuela Carvajal

 

Nova xarrada de Lactància Materna en l'IES Jaume I d'Ontinyent

El 8 de Maig es va a realitzar una altra xarrada sobre lactància materna, esta vegada per als alumnes d’auxiliar d’infermeria 1r i 2n curs de l’institut Jaume I d’Ontinyent,  2017. 
 
Els temes van ser: 
Història i evolució de la lactància.
La lactància en els nostres dies. 
Mites i frases errònies.
Hipogalàctia vertadera.
Actitud i coneixements dels auxiliars d’infermeria.
Bancs de llet materna.
 
L’experiència de la xarrada va ser molt positiva ja que entre els alumnes d’auxiliar d’infermeria es trobaven jóvens sense informació prèvia en lactància, mares que ja havien donat el pit de forma satisfactòria i reeixida mentre que unes altres, tenien experiències agredolces i dubtes sobre per què va fracassar la seua lactància . 
 
Entre els alumnes, es trobaven hòmens i dones amb bastants coneixements en lactància, també els que no tenien prèvia informació, però mostraven una escolta activa i interés per a poder ajudar, recolzar i respectar a eixes mares, en un futur laboral i personal, en la seua decisió d’alletar . 
 
Gran part de l’èxit de la LM és degut a l’entorn que envolta la mare, ja que després del part es troba en un moment vulnerable en el qual, a vegades, se sent jutjada i desbordada .
Tots podem ajudar al fet que una mare se senta lliure i recolzada en la seua decisió d’alletar. Una mirada, un comentari, un gest, tot compta en aquests moments en els quals la mare ha d’empoderar-se i confiar en ella mateixa i en el seu cos.
 
Agraïsc als professors de l’Institut Jaume I d’Ontinyent que hagen comptat amb mi per a poder posar el meu granet d’arena en un tema complex i a vegades ple de mites i consells erronis . L’alimentació d’un bebé deu ser una decisió presa des de la informació, la responsabilitat i la llibertat.
 
Marta Mora
 
 

Una educació emocional i emocionant - Mar Romera el 25 de Maig a Ontinyent

L’associació Lligam en col•laboració amb l’Ajuntament d’Ontinyent, vos convida el proper 25 de Maig a gaudir d’una mirada cap a la infància EMOCIONAL i EMOCIONANT, de la mà de Mar Romera.
Mestra, LLicenciada en Pedagogia i en Psicopedagogia. Especialista en Intel·ligència Emocional amb el màster en intel·ligències múltiples i autora de diversos llibres dedicats a l’escola, la infància i la didàctica activa.
És autora i coordinadora del model pedagògic: “Educar con tres Cs: capacidades, competencias y corazón”.

Presidenta de l’Associació Pedagògica Francesco Tonucci. Ha treballat en totes les etapes del sistema educatiu: Educació Infantil, Primària, Educació Especial, Secundària, Formació Professional i la Universitat.

Enllaç al event del facebook : https://www.facebook.com/events/1308911502557113/?active_tab=about

Enllaç a la localització: https://www.google.es/maps/place/Teatre+Echegaray/@38.8218954,-0.6085117,17z/data=!3m1!4b1!4m5!3m4!1s0xd6177f92b787fd5:0xfcd0a920b3c09e04!8m2!3d38.8218912!4d-0.606323

Xarrada sobre Lactància Materna al Institut Jaume I

 
Dimecres passat 26 d’abril va tenir lloc la xarrada per als alumnes d’auxiliar d’infermeria de l’Institut Jaume I d’Ontinyent, van assistir alumnes i professors implicats, interessats i respectuosos amb la lactància.
 
La xarrada va ser un èxit segons em van dir els profesors perquè els alumnes no paraven de prendre notes i a més reien amb els mites i l’evolució de la lactància a través de la història, m’han cridat perquè repetisca una altra vegada el  dilluns 8 maig a les 18.30 h, va durar una hora i escaig i se’ls va quedar curta. 
 
Els vaig parlar de la hipogalàctia vertadera, la lactància en temps actuals, riscos de la llet de fórmula , el seu important paper a nivell emocional i de detectar possibles complicacions en l’evolució de la lactància en el mitjà hospitalari com a futurs sanitaris, aconsellar a les mares a l’alta hospitalària els grups de suport, d’Ontinyent i Albaida i finalment bancs de llet protocols i actuació.
 
Gràcies a les persones que van fer possible la meua participació en la formació professional dels alumnes en un tema tan important com a apassionant, que és la lactància materna.
 
Marta Mora

Jornada de diàleg amb les alumnes del CFGS de Promoció d´igualtat de Gènere del I´IES Pou Clar

Ahir, dimecres 26 de maig per la vesprada, un grup de 6 dones que formem part de Lligam, acompanyades dels nostres fills i filles encara nadons, vam gaudir d’una enriquidora estona amb les alumnes del CFGS de Promoció d’Igualtat de Gènere de l’IES Pou Clar d’Ontinyent.

Aquest és el primer curs d’aquest títol formatiu a la nostra població, es tracta d’un grup d’alumnes compromeses amb la finalitat d’aquest cicle i amb una actitud oberta a nutrirse de nous coneixements i experiències. Una de les seues professores, dintre del mòdul, “Àmbits d’actuació per a la promoció de la igualtat”, ens va convidar a compartir des de Lligam les nostres vivències com a mares.


Amb la nostra participació voliem expressar la diversitat en les formes d’exercir la maternitat, tot i tenint en comú l’elecció d’un estil de criança més humanitzada i respectuosa com és la que defensem dintre de la nostra associació. Entenem que l’elecció i ficada en pràctica d’aquest estil de criança suposa un exercici de llibertat, de poder i de consciència que planta cara a molts esquemes i imposicions pròpies del sistema patriarcal i la implicació, mitjançant la criança dels nostres fills i filles, per a crear una societat més respectuosa, més tolerant i més igualitària. Es va parlar de la fonamentació de pràctiques com la lactància, el porteig i el collit, entre d’altres, així com de temes com l’ocupació de les mares i la seua manca de reconeixement social o la importància del suport a les dones mitjançant grups d’ajuda mútua, per exemple.

Ens vam quedar amb ganes de més diàleg amb aquest grup ja que l’experiència va ser molt positiva, de segur que ens tornarem a trobar en en un futur pròxim!

L'art de 'matronear'

Hui, dia 8 de març, se celebra el Dia Internacional de la Dona. És un dia molt important, que no volem ni hem de deixar passar, ja que a dia de hui, la nostra associació està formada íntegrament per dones (encara que ens encantaria tenir hòmens que volgueren unir-se). En aquest dia, commemorem la presència, el treball i el rol de la dona al voltant del món.

Si hi ha una faceta de la dona de la qual la nostra associació es nodreix, aquesta és sens dubte la dona en la seua faceta de mare, creadora i dadora de vida, companya i acompanyant dels seus fills des del més absolut respecte als seus ritmes i les seues necessitats, a la seua naturalesa com a xiquets i al nostre més pur instint maternal. Com cada any, l’Excel·lentíssim Ajuntament d’Ontinyent, tria entre totes les ontinyentines, a un grup de dones per a honrar-les amb el distintiu del Dia Internacional de la Dona. Fa uns dies, es feien públics els noms de les dones triades enguany per a aquest guardó, entre els quals estava Helena Gandia Galbis. Helenaaaa!!!! Wow! Yes! Tooooma ja!!! La nostra Helena (perquè sí, en part, és nostra, per això ens sentim tan felices!). Helena és comare en un centre de salut. Per la seua consulta han passat moltíssimes mares durant el seu embaràs i, posteriorment, en el puerperi immediat. Les dones que hem entrat a la seua consulta, ens hem trobat a una dona senzilla, calmada, professional, que adora el seu treball i ho transmet a cada moment. En ella podríem dir que es compleix eixa típica frase de “treballa per amor a l’art”, l’art de ‘matronear’, que més que simplement un treball és una virtut, un do amb el qual no compten totes les comares de títol. Ací, a La Vall, tenim la sort de comptar amb meravelloses comares, que a diari posen tot el seu cor, però… Helena és Helena! Ser comare, és sintonitzar amb la dona, entenent el procés pel qual està passant, les seues inquietuds, les seues pors, els seus dubtes… i des dels seus coneixements, saber-la guiar i acompanyar en el procés amb el major dels respectes i l’amor cap al que açò significa. I això, bé sabem nosaltres, que Helena ho fa a la perfecció. Ha suportat i acompanyat els nostres embarassos i els nostres postparts, ha escoltat les nostres experiències en el part (o en el part frustrat), ens ha ajudat si han aparegut contratemps en la lactància i, fins i tot, en la criança, en la conciliació d’aquesta etapa amb el treball… En l’era en què vivim, tots aquests processos semblen de vegades una mica difusos, els “avanços mèdics”, el ritme de vida…, cada vegada més influeixen de forma negativa, fent que les dones visquem una maternitat més allunyada de la nostra naturalesa i dels nostres instints, de la nostra capacitat per a fer-ho i, a més, de fer-ho bé. Helena, com tantes altres mares i comares, col·laboren dia a dia, ajudant les dones embarassades a empoderar-se, a viure el seu embaràs plenament, a lluitar per un part respectat en el qual només elles haurien de ser les protagonistes, sentint aqueix moment com a únic, irrepetible i meravellós. El divendres vam tenir l’ocasió d’acompanyar-la en la cerimònia en què li van lliurar el guardó, i va ser preciós! Les i els que la coneixem, sabem com és, i per això sabem que és un premi ben merescut des de fa molt de temps. Celebrem que tinguera clar quina era la seua vocació, malgrat les dificultats que segur va tenir, i ens alegrem que l’agència pública de salut ens la posara en el nostre centre de salut, perquè sens dubte, ens ha aportat a casa una tona de coses bones que no es poden expressar tan sols amb paraules, i només podem dir-li GRÀCIES!!!

Cap de setmana pedagògic a Ontinyent

Des de Lligam, associació per a una criança humanitzada, hem organitzat un cap de setmana pedagògic on tindran lloc diferents tipus d´activitats. Primerament, el divendres 3 de febrer de 18:00 a 20.00 hores al Centre Cultural Caixa Ontinyent es  desenvoluparà una xerrada  gratuïta sobre la criança en l´etapa de 0 a 3 anys, impartida per Magda Solera, membre de la XELL, Xarxa d´Educació Lliure.  Així mateix, es presentaran diversos cursos que s´han plantejat per a  aquest any. Aquests cursos o monogràfics estan relacionats amb la criança i la infancia per tal d´aproximar-nos en l´acompanyament des d´una mirada respectuosa els primers anys de vida.

   El  dissabte 4 de febrer al Centre Cultural Caixa Ontinyent disfrutarem d´una Jornada de diàleg: Creixem junts en l´adaptació escolar. Què signica i com viuen els xiquets/es i vivim les mares/pares i professionals de l’educació aquest procés. Constarà de dues parts. De 9,30 a 11,30 s´ofereix  un taller gratuït per al que cal inscriure´s prèviament per reservar plaça a: crianca@lligam.org i d´una taula redona oberta a tota la ciutadania on participaran els següents convidats parlant-nos dels seus projectes: Mares de dia. Asociación Casas Nido; Ludoteca La Nuvola, Comissió de Criança la Xell i el Col.lectiu Descobrim junts. També participaran diverses escoles de la nostra comarca i alrededors  mostrant-nos el seu projecte educatiu, el qual estarà exposat al Centre Cultural Caixa Ontinyent durant el divendres i dissabte. De segur será una experiència molt enriquidora i on tots aportem i aprenem coses noves. Tan  el divendres com el dissabte hi haurà un espai de joc per als menuts de 3 a 6 anys sempre que acudisquen acompanyats d´un adult.

El diumenge 5 de febrer de 10:00 a 14:00 hores ens estrenarem amb el primer monogràfic: L´acompanyament. El paper de l´adult. Parlarem de quines són les bases de l´acompanyament, quins són els referents que ens inspiren i quines són les necessitats autèntiques dels infants en l´etapa de 0 a  3 anys. A través de dinàmiques vivencials revisarem el paper de l´adult, com ens comuniquem, com ens acostem als infants i les famílies, tot abordant que significa estar presents. Dinamitza el curs Magda Solera, mare, mestra d´educació infantil i psicomotricista, formada en pedagogia sistémica  i participant de “ Activació d´un nou paradigma de vida” amb la Rebeca Wild i el Mauricio Wild. Pot participar tota persona interessada amb el tema. El preu del monogràfic és de 50 euros per persona; 70  parella o 35 si és família monoparental. Per fer la reserva, cal escriure un mail a:  crianca@educaciolliure.org. Vos esperem!

De la frustració a la resignació i de la resignació a la satisfacció

No pretenc mostrar-li el camí a aquells homes amb una crida de la paternitat nul·la, com era la meua. Ni tan sols puc assegurar que les meues experiències i els meus sentiments es puguen generalitzar a alguna persona. Simplement, m’agradaria compartir una de les experiències que han canviat la meua vida… ja que per a les coses bones i per a les no tan bones, la paternitat suposa un abans i un després per a la vida de qualsevol home.

És cert, jo era un home, com centenars, que patia la crida de la maternitat de la seua dona. Encara que mai em volia plantejar aquesta situació, sabia que amb el pas del temps s’anava acostant el moment. Recorde una conversa, pocs dies abans del naixement del meu primer fill. La meua dona em retreia el poc interés que mostrava per tot el que se’ns venia damunt. Bé, açò era el que a mi em passava pel cap… el que se’m venia damunt! baby-200760_1920

Al poc temps va aparéixer el primer sentiment… la frustració. Encara que potser mai ho vaig reconéixer públicament, sentia frustració pel que abans podia fer i ara ja no podia. El temps es va convertir en la meua gran obsessió. No tenia temps per a les meues coses, ni per a la meua música, la meua gran passió, ni per descomptat per a aquelles cervesetes amb els amics. En certa forma, supose que em sentia tancat en un món que no acabava d’entendre, i per què no, tampoc volia fer-ho. El son i els dolors d’esquena era el que m’havia tocat i açò provocava en mi una gran frustració.

Amb el pas del temps la forma de veure les coses anava canviant. Aquell gran pes s’anava alleugerint, no perquè sobtadament trobava la fórmula del temps, sinó perquè el meu cap va començar a assimilar la situació. Aquell xiquet, que em regalava els seus millors somriures, no tenia cap culpa d’aqueixa frustració. He de reconéixer que l’ajuda de la meua dona va ser determinant. La meua poca passió per la lectura es compensava per la devoradora de llibres amb la qual compartisc la meua vida. Recorde que em parlava constantment de Carlos González i el seu “Menjar, Estimar, Mamar”. Aquella sensació de frustració s’anava convertint progressivament en resignació, alguna cosa així com “… Bé, açò és el que toca ara… més endavant podré tornar a les meues coses…”. Encara que seguia enyorant la meua vida passada, ja no estava enfadat amb el món. La situació no ho mereixia.

Recorde com si fóra ahir aquell dia en el qual em vaig descobrir tornant del treball, pujant les escales de casa corrent, i amb un somriure d’orella a orella, pensant en l’abraçada que li anava a donar al meu fill. Una sensació que no puc explicar i que imagine que només l’entendran alguns, o espere que molts, pares i mares. No era la primera vegada que em passava, però si la primera vegada que m’adonava que em passava. Estava feliç!!! Reflexionant sobre aquella vesprada, recorde que la meua conclusió era la que mai haguera esperat arribar a aquell punt, el sentir-me realitzat, gràcies a aquell cullerot que, sense tenir la culpa, arribava a produir en mi aquella agra sensació de frustració. Tant va ser així que, un dia, vaig haver de reconéixer-li-ho a la meua dona, “…ho sent, ara només eres la número 2. Ismael t’ha llevat el primer lloc…”. Ella va somriure. Ja ho sabia. Sabia que estava enamorat del meu fill fins a la medul·la.

I ara, cada vegada que passe per davant de la meua guitarra, somric i pense en el dia en què ell la vulga tocar amb mi. I quan em faig una cervesa amb els meus amics els explique com de bé xuta la pilota de futbol. Perquè per passar de la frustració a la més pura satisfacció solament fa falta una cosa… I açò solament ho dóna un fill.

walking-1081723_1920

Text original de Carlos Castaño per al blog de nuestra tienda natural, publicat l’any 2013, tancat en l’actualitat.