Mes: enero 2017

Cap de setmana pedagògic a Ontinyent

Des de Lligam, associació per a una criança humanitzada, hem organitzat un cap de setmana pedagògic on tindran lloc diferents tipus d´activitats. Primerament, el divendres 3 de febrer de 18:00 a 20.00 hores al Centre Cultural Caixa Ontinyent es  desenvoluparà una xerrada  gratuïta sobre la criança en l´etapa de 0 a 3 anys, impartida per Magda Solera, membre de la XELL, Xarxa d´Educació Lliure.  Així mateix, es presentaran diversos cursos que s´han plantejat per a  aquest any. Aquests cursos o monogràfics estan relacionats amb la criança i la infancia per tal d´aproximar-nos en l´acompanyament des d´una mirada respectuosa els primers anys de vida.

   El  dissabte 4 de febrer al Centre Cultural Caixa Ontinyent disfrutarem d´una Jornada de diàleg: Creixem junts en l´adaptació escolar. Què signica i com viuen els xiquets/es i vivim les mares/pares i professionals de l’educació aquest procés. Constarà de dues parts. De 9,30 a 11,30 s´ofereix  un taller gratuït per al que cal inscriure´s prèviament per reservar plaça a: crianca@lligam.org i d´una taula redona oberta a tota la ciutadania on participaran els següents convidats parlant-nos dels seus projectes: Mares de dia. Asociación Casas Nido; Ludoteca La Nuvola, Comissió de Criança la Xell i el Col.lectiu Descobrim junts. També participaran diverses escoles de la nostra comarca i alrededors  mostrant-nos el seu projecte educatiu, el qual estarà exposat al Centre Cultural Caixa Ontinyent durant el divendres i dissabte. De segur será una experiència molt enriquidora i on tots aportem i aprenem coses noves. Tan  el divendres com el dissabte hi haurà un espai de joc per als menuts de 3 a 6 anys sempre que acudisquen acompanyats d´un adult.

El diumenge 5 de febrer de 10:00 a 14:00 hores ens estrenarem amb el primer monogràfic: L´acompanyament. El paper de l´adult. Parlarem de quines són les bases de l´acompanyament, quins són els referents que ens inspiren i quines són les necessitats autèntiques dels infants en l´etapa de 0 a  3 anys. A través de dinàmiques vivencials revisarem el paper de l´adult, com ens comuniquem, com ens acostem als infants i les famílies, tot abordant que significa estar presents. Dinamitza el curs Magda Solera, mare, mestra d´educació infantil i psicomotricista, formada en pedagogia sistémica  i participant de “ Activació d´un nou paradigma de vida” amb la Rebeca Wild i el Mauricio Wild. Pot participar tota persona interessada amb el tema. El preu del monogràfic és de 50 euros per persona; 70  parella o 35 si és família monoparental. Per fer la reserva, cal escriure un mail a:  crianca@educaciolliure.org. Vos esperem!

De la frustració a la resignació i de la resignació a la satisfacció

No pretenc mostrar-li el camí a aquells homes amb una crida de la paternitat nul·la, com era la meua. Ni tan sols puc assegurar que les meues experiències i els meus sentiments es puguen generalitzar a alguna persona. Simplement, m’agradaria compartir una de les experiències que han canviat la meua vida… ja que per a les coses bones i per a les no tan bones, la paternitat suposa un abans i un després per a la vida de qualsevol home.

És cert, jo era un home, com centenars, que patia la crida de la maternitat de la seua dona. Encara que mai em volia plantejar aquesta situació, sabia que amb el pas del temps s’anava acostant el moment. Recorde una conversa, pocs dies abans del naixement del meu primer fill. La meua dona em retreia el poc interés que mostrava per tot el que se’ns venia damunt. Bé, açò era el que a mi em passava pel cap… el que se’m venia damunt! baby-200760_1920

Al poc temps va aparéixer el primer sentiment… la frustració. Encara que potser mai ho vaig reconéixer públicament, sentia frustració pel que abans podia fer i ara ja no podia. El temps es va convertir en la meua gran obsessió. No tenia temps per a les meues coses, ni per a la meua música, la meua gran passió, ni per descomptat per a aquelles cervesetes amb els amics. En certa forma, supose que em sentia tancat en un món que no acabava d’entendre, i per què no, tampoc volia fer-ho. El son i els dolors d’esquena era el que m’havia tocat i açò provocava en mi una gran frustració.

Amb el pas del temps la forma de veure les coses anava canviant. Aquell gran pes s’anava alleugerint, no perquè sobtadament trobava la fórmula del temps, sinó perquè el meu cap va començar a assimilar la situació. Aquell xiquet, que em regalava els seus millors somriures, no tenia cap culpa d’aqueixa frustració. He de reconéixer que l’ajuda de la meua dona va ser determinant. La meua poca passió per la lectura es compensava per la devoradora de llibres amb la qual compartisc la meua vida. Recorde que em parlava constantment de Carlos González i el seu “Menjar, Estimar, Mamar”. Aquella sensació de frustració s’anava convertint progressivament en resignació, alguna cosa així com “… Bé, açò és el que toca ara… més endavant podré tornar a les meues coses…”. Encara que seguia enyorant la meua vida passada, ja no estava enfadat amb el món. La situació no ho mereixia.

Recorde com si fóra ahir aquell dia en el qual em vaig descobrir tornant del treball, pujant les escales de casa corrent, i amb un somriure d’orella a orella, pensant en l’abraçada que li anava a donar al meu fill. Una sensació que no puc explicar i que imagine que només l’entendran alguns, o espere que molts, pares i mares. No era la primera vegada que em passava, però si la primera vegada que m’adonava que em passava. Estava feliç!!! Reflexionant sobre aquella vesprada, recorde que la meua conclusió era la que mai haguera esperat arribar a aquell punt, el sentir-me realitzat, gràcies a aquell cullerot que, sense tenir la culpa, arribava a produir en mi aquella agra sensació de frustració. Tant va ser així que, un dia, vaig haver de reconéixer-li-ho a la meua dona, “…ho sent, ara només eres la número 2. Ismael t’ha llevat el primer lloc…”. Ella va somriure. Ja ho sabia. Sabia que estava enamorat del meu fill fins a la medul·la.

I ara, cada vegada que passe per davant de la meua guitarra, somric i pense en el dia en què ell la vulga tocar amb mi. I quan em faig una cervesa amb els meus amics els explique com de bé xuta la pilota de futbol. Perquè per passar de la frustració a la més pura satisfacció solament fa falta una cosa… I açò solament ho dóna un fill.

walking-1081723_1920

Text original de Carlos Castaño per al blog de nuestra tienda natural, publicat l’any 2013, tancat en l’actualitat.