Diuen que la vida està plena de belles casualitats i aquest és un d’aquells casos, en els quals sense esperar-ho, he ensopegat de ple amb una experiència enriquidora i motivadora: La meua participació en el programa Diana en el CEIP Martínez Valls els dies 4 i 5 de maig.

El programa Diana engega una sèrie d’activitats didàctiques amb la finalitat última d’incentivar la presència de xiquetes i joves en les carreres tecnològiques, realitzant intervencions en els centres educatius entorn del Dia Internacional de les Xiquetes en les TIC, que trenquen amb els estereotips de gènere aprofitant el potencial de la programació per a fomentar la creativitat, el desenvolupament de pensament lògic i abstracte, el treball en equip, o la resolució de problemes. El programa és de l’Institut de la Dona per a la Igualtat d’Oportunitats i està cofinançat pel Fons Social Europeu, desenvolupant-se en coordinació amb els Organismes d’Igualtat de les Comunitats Autònomes.

La setmana passada, l’Institut de la Dona va contactar amb l’empresa per a la qual preste els meus serveis professionals (Gestiweb, SL) per a concretar la col·laboració en el programa, casualitats d’aquelles, havia llegit recentment una publicació que feia referència al mateix programa i em vaig emocionar en saber el que jo podia aportar com a dona des de la meua experiència professional.

El taller es va dur a terme en les dues classes de quart primària en el CEIP Martínez Valls d’Ontinyent. El taller es va desenvolupar en tres parts: la primera part és una sèrie de dinàmiques amb l’objectiu d’entendre què és la programació de forma senzilla i divertida; la segona, experimentar amb Scratch (llenguatge de programació) i la tercera, en la qual vaig intervenir jo, era un espai de diàleg, en el qual vaig interactuar amb els xiquets explicant-los la meua experiència en l’entorn tecnològic. Crec que tenia moltes cartes a favor, ja que el sol fet de trencar amb la seua rutina d’estudi fa que, d’alguna manera, els xiquets i xiquetes estiguen a l’expectativa del que està per venir. Em vaig presentar i vam parlar de moltes coses. Els vaig explicar que havia anat a la Universitat i que havia estudiat una carrera en la qual les dones som minoria (Enginyeria de Telecomunicacions).

Els vaig parlar del meu dia a dia, que en el meu treball sóc l’única dona, que en la meua oficina l’ambient laboral és excel·lent però que fora d’ella encara entropesse amb homes que se sorprenen en comprovar que el meu treball és d’anàlisi i programació, i que m’agradaria que açò no passara. Vam parlar de la cada vegada més omnipresència de la tecnologia en les nostres vides i de la necessitat d’adaptar les professions i oficis al desenvolupament tecnològic. Vam parlar dels rols i del treball en equip, de les capacitats i de la independència de gènere per a desenvolupar-les. Vaig parlar de l’aportació que com a dones fem a la tecnologia, creant un codi més amable i com, poc a poc, fem incursions en un món “d’hòmens”.

Perquè açò ens volien fer creure, que la ciència i la tecnologia era d’hòmens. 20 minuts no donen per a molt, així que molt lleugerament els vaig explicar qui era Margaret Hamilton, que va programar l’Apol·lo per a portar la humanitat a la Lluna, de les programadores ENIAC i de Grace Hopper que va crear el llenguatge COBOL, present en la majoria de programari Bancari. Vaig lamentar no haver pogut tenir més temps per a explicar més històries i plantejar moltes altres qüestions, i vaig gaudir de l’herència docent que corre per les meues venes. Vam parlar de ball, de cuina, d’entrenar-se i treballar tant la ment, com el cos. Vam parlar de l’aparença i de com no ha d’afectar al nostre acompliment professional, que només hem de vestir amb allò que ens faça sentir bé. Impossible resumir.

Els xiquets amb els quals vaig interactuar tenen un avantatge social, ja que durant el diàleg vaig comprovar que la majoria d’ells en la seua casa tenen tauletes, mòbils intel·ligents, ordinadors i videojocs i en l’aula d’informàtica disposaven de suficients ordinadors i diversos xiquets de la classe em van contar que havien fet cursos de programació amb legos, però sabem que aquesta no és la realitat de tots els xiquets d’Espanya. Em va cridar l’atenció que una xiqueta m’explicara la seua experiència en el curs de programació i el que havia aconseguit. Sí, em va cridar l’atenció perquè encara vivim en una societat en la qual les xiquetes volen ser princeses i no enginyeres, i en la qual al meu fill Martín li diuen que el ballet és per a xiques i que les sabatilles de color rosa també.

Dins de la nostra associació, en nombroses ocasions, hem tocat el tema de la ‘cossificació´’ del cos femení, dels rols de gènere i de com, com a mares i pares, podem i devem canviar el nostre entorn canviant l’educació dels nostres fills. Queda molt treball per davant, però espere que la meua xicoteta aportació haja deixat alguna llavor per a futures professionals o, simplement, per a dones segures que les seues capacitats no seran menyscabades pel seu gènere.

Gràcies a les tècnics de l’Institut de la Dona per permetre’m viure aquesta experiència, al meu cap que em va permetre disposar de l’horari de la jornada laboral per a poder participar i a tots els xiquets que van compartir una estoneta de la seua vida i de la seua llar amb mi.

Ara només queda continuar en el camí, perquè aquests tallers i programes no siguen una excepció, perquè en tots els centres públics xiquets i xiquetes puguen accedir a classes de programació i descobrir nous móns de creativitat i treball en equip i afermar les seues capacitats independentment del seu gènere.

Maria Yulieth Peñuela Carvajal